1. Totes aquestes paraules porten accent a la vocal tònica. Poseu-l’hi.
cantaré comité mossèn café aprèn
entèn puré alè pagès imprès
irlandés cinqué només entès també
consomé congrés gairebé faré interès
això ressó boirós afició ambdòs
espòs presó arròs cotó refòs
exclòs alló però sinò curiòs
talòs gloriós repòs difòs inclòs
2. Les paraules següents són totes agudes. Poseu l’accent a les que n’hagin de portar.
riuet collíu demà permís aniran
algun llumins Ramon porró avís
així crostó votació anirèu Ferran
procés respon cigró campió espài
3. Aquestes són totes planes. Accentueu les que calgui.
corríem deies telèfon dèbil rèiem
escrivia orígens parlàvem orfe fessin
xèrif llapis avisaven nùvol diguessiu
feieu cantaveu fenomen sortieu cèrvol
4. En aquesta llista de paraules només les esdrúixoles porten accent. Poseu-l’hi.
Grècia espaiosa patiria trajectòria mengessin
artilleria pòlvora Letònia policia càmera
acadèmia esglèsia pertinent ferestega origen
palauet hostilitat ciència exigua dolcíssima
5. Com hauríem d’escriure correctament aquestes paraules tenint en compte la posició de la síl·laba tònica? Poseu-hi els accents que calguin.
hoquei olimpiades dioptria xassis èlit
xàndall mèdul·la viking rèptil periode
atmòsfera interfon pneumonia termostat tulipà
isobara missil futbol tèxtil omoplat
6. En aquestes frases hi falten tot d’accents diacrítics. Poseu-los-hi.
1. El meu net té un ós de la mà més llarg del que és normal.
2. Si ara em dius que sí que vens a fer la volta al món no se pas que et puc dir per no fer-la.
3. Te més son des que dorm com un soc ara que sap que no deu res.
4. Ha molt el sucre per endolcir la mousse de mores que ús vol oferir per postres.
5. Els béns de l’acusat son un pél més reduïts del que creu el seu advocat.
7. Accentueu el text següent. Tingueu en compte que hi falten 30 accents.
Abans-d’ahir no se què va passar, però només recordo què després d’arribar a casa vàrem asseure’ns al sofà perquè voliem veure que feien a la tele i ens vàrem adormir. I fins avui, que és dissabte, no ens hem despertat.
Jo em trobo bé, no obstant el mal de cap de què em ressento. El Ramon, però, encara té són i es passeja per la masia com una ànima que cerca repós. Què hauriem de dir què ens ha succeït? Per qué hem dormit aquest munt d’hores? És potser perque en l’últim apat que ferem haviem prés un cafè espés amb un gust estranyament curiós?
8. I ara accentueu aquest altre en què en falten 27.
El cotxe es va aturar del tot al semàfor què hi ha a la cantonada dels carrers Córsega i Sicília. La Maria no sabia per qué. I si no hi havia benzina al dipòsit? I si hi havia algun problema mecànic? Com què no sabia que fer, va trucar a la seva companyia d’assegurances amb l’estúpida pretensió què li poguessin resoldre el problema. Després de premer els números que indicava la targeta que li havien lliurat en contractar l’assegurança, va sonar una d’aquelles músiques que pretenen ser simpàtiques, però que poden fer perdre la paciència a l’usuari més sofert del món. Finalment, li semblà sentir una veu amb un marcat accent francés, però nomès li ho sembla, perquè amb la cridoria i els clàxons dels conductors dels vehicles no podia sentir res. Allò era un caos!
9. Accentueu ara els fragments d’aquests llibres.
No tenia la funció sanitària ni tampoc la d’administrar cures propiament dites, sinó que més aviat tenia una activitat hospitalària, en el sentit més estricte de la paraula. L’hospital, a recer del monestir, acollia i alimentava homes i dones pobres, rodamons, pelegrins, infants abandonats i altres persones malaltes i de vida miserable.
Els religiosos del monestir de Sant Pere se’n feien càrrec i el gestionaven. El centre es mantenia en part gràcies als donatius de molts dels finats què per guanyar-se més de pressa el cel ho deixaven indicat aixi en els seus testaments.
Va ser un vespre, allà a l’hospital, mentre els monjos repartien el plat de pobres, quan una dona malalta i mig moribunda va estirar la màniga de l’habit de fra Basili per explicar-li el que havia vist.
El pont dels jueus, Martí Gironell
La primera cosa que Teresa Valldaura veié així que obri els ulls fou una tortora a l’ampit de la finestra. Més petita què un colom, amb el plomatge de color de cafè amb llet i un collaret negre a mig coll. Quina desvergonyida. Una angoixa sobtada li estrenyé el pit: el dia que Valldaura havia mort, una tortora havia parrupejat a la finestra. Sabe què era una tortora perqué la Sofia digué: “Miri, mamà, una tortóra. Tan salvatges que son…” No se n’havia recordat mai més. La tortora, abans d’emprendre el vol, rigué. La Teresa és frega els ulls, és posa una mà davant de la boca per ofegar un badall i a l’ultim es toca els genolls: de fusta. Quan estaria a punt d’emprendre el gran viatge, li agradaria cremar-ho tot: que tot el que havia estimat, mobles, arbres, casa, moris ences. Purificat. Fora records!
Mirall trencat, Mercè Rodoreda
Aquell any [1988], l’autor angloindi Salman Rushdie va publicar la seva quarta novel·la, Els versos satànics (la versió catalana va sortir l’any següent). El titol feia referència a un suposat afegito fet pel profeta Muhàmmed a un capitol de l’Alcorà, segons el qual era permissible venerar tres deesses preislàmiques, trencant així el monoteisme pur del llibre sagrat. Aquesta referència, lligada a un capitol què dona una versió gens ortodoxa de la vida del profeta, va ser suficient perqué l’India, país amb una important minoria musulmana, prohibís el llibre tan sols dues setmanes després de la seva publicació. Tot seguit, els musulmans britànics van demandar l’editorial londinenca, i deu països islàmics mes van seguir l’exemple indi i el van prohibir.
