L'escola mallorquina


















    1. Cerca informació sobre l'Escola Mallorquina (època, definició, autors...). Penja imatges que siguin representatives d'aquest corrent.

 L'Escola mallorquina fou un grup d'illencs que es caracteritzen per una poesia vinculada als clàssics grecs i llatins, com també a la tradició poètica pròpia de la zona.^[1] El grup està vinculat amb el Romanticisme, Neoclassicisme, Costumisme, Naturalisme, Modernismei Noucentisme.^[2]

Els escriptors de l'Escola tenen una alternança entre el català i el castellà.

Els autors es diferencien en diverses característiques: conservadors, catòlics, d'ideologia rural i tradicional; regionalistes i nacionalistes mallorquins desvinculats del Principat.

Fins a 1936, el terme l'escola mallorquina té dos sentits:

1. En sentit ampli, aportació global de Mallorca a la literatura en llengua catalana.
2. En sentit estricte, grup de poetes d'una tendència poètica d'unes característiques determinades dintre de la literatura catalana-valenciana-balear.^[3]

L'Escola Mallorquina representa una època de poetes que conserven l'idioma, la tradició, i aporten característiques mallorquines a la literatura catalana-valenciana-balear. Són el pont viu d'unió entre els dos grans mestres insulars i la poesia de post-guerra a les Illes Balears.

     2. Cerca informació sobre Miquel Costa i Llobera i Joan Alcover. Explica quines foren les seves obres representatives i quin gènere literari conreaven. Cerca i penja dos poemes que hagi escrit cada un d'ells i penja imatges representatatives.

Miquel Costa i Llobera (Pollença, Mallorca, 10 de març de 1854 - ciutat de Mallorca, 16 d'octubre de 1922) fou un poeta mallorquí. Fill d'una família de propietaris rurals. Orfe de mare als 11 anys, va créixer molt influït per un oncle seu, metge de Pollença, que li va descobrir el paisatge local i l'interès pels clàssics. Estudià el batxillerat a l'Institut de Ciutat de Mallorca, on fou deixeble de Josep Lluís Pons i Gallarza. Cursà estudis de dret a Barcelona, on conegué Marià Aguiló i Antoni Rubió i Lluch, i a Madrid. Viatjà a París i conreà, en aquesta primera etapa, poesia romàntica, que quedarà concretada en el volum Poesies (1885) i en el seu poema més conegut, Lo pi de Formentor (1875). Paral·lelament es formà en la lectura dels clàssics, especialment Horaci i Virgili i publicà el 1885 Oda a Horaci.

 DINS UN JARDÍ SENYORIAL                                

Plau-me avançar per un jardí desert

quan creix l'ombra dels arbres gegantina,

vegent sota el ramatge que s'inclina

com lluny blaveja l'horitzó entrobert,

veient muntanyes de contorn incert,

i en la pols d'or amb que la llum declina

daurada vagament qualque ruïna

dins la planura que en la mar es perd ...

Plau-me veure de marbres rodejat

l'estany, on neden sobre l'aigua pura

bells cignes de plomatge immaculat.

I plau-me omplir la quietud obscura

de mon cor, amb la triple majestat

de la història, de l'art i la natura.

L'ARPA

I

Pujaren al castell. L'augusta porta

oberta al vent de la tardor estava;

allà la Reina, deturant sa filla,

signà la mar de l'orient llunyana.

I entraren al palau. Sales immenses

mostraven fondes la buidor que esglaia,

i al so de les petjades, s'estremien

els negres cavallers qui les guardaven.

Ai! aquells negres cavallers de ferro

no mouran mai sa poderosa llança...

Al cruixir de les buides armadures

la Reina sospirava.